El volcà Puyehue i els Quaranta Rugents

19 de juny de 2011

El passat 4 de juny de 2011, un cop superada l’erupció del volcà islandès Grímsvötn, el volcà Puyehue, de 2.236 metres d’alçada, va entrar en erupció després de 51 anys en silenci. Situat a la Serralada dels Andes, concretament al sud de Xile, forma part del complexe volcànic Puyehue-Cordón Caulle, que s’estén al llarg de 15 quilòmetres, entre les regions de Los Lagos i Los Ríos, en una zona d’escassa densitat de població.

El núvol de cendres volcàniques, que va assolir els 15.000 metres d’altura durant el segon dia de l’erupció, es va començar a escampar amb rapidesa. El sud del Brasil, l’Uruguai, la Patagonia argentina i el mateix Xile van ser els primers països afectats pel tancament de l’espai aeri i les cancel·lacions dels vols. En algunes localitats del sudoest d’Argentina, situades a poc més de 100 quilòmetres del volcà, van rebre una abundant pluja de cendres, amb gruixos que van superar els 30 centímetres.



Amb el pas dels dies, el núvol de cendres volcàniques ha arribat a Austràlia, Nova Zelanda i el sud de l’oceà Pacífic, provocant-ne també cancel·lacions i modificacions en les rutes aèries. Però, com pot ser que aquest volcà provoqui afectacions a diversos milers de quilòmetres de distància? En aquesta ocasió, la resposta la trobarem en la circulació general atmosfèrica (CGA).



S’entén com a CGA els moviments de l’aire a gran escala planetària. Aquests responen a les distribucions i variacions sobre la superfície terrestre del camp de pressions i del camp de vents. Així doncs, podem dir que la CGA està formada majoritàriament per amplis fluxes d’aires en moviment, d’estructura uniforme i que són bastant permanents en el temps. A una escala inferior tenim superposada una circulació secundària o sinòptica, formada per sistemes meteorològics en constant evolució, de durada més curta, amb pertorbacions importants responsables dels canvis de temps diaris.

Si busquem la situació del volcà en aquest esquema de la CGA, veurem com està localitzat en una àrea on els vents dominants són de l’oest, més concretament del nordoest, degut al camp de vents establert per la Cèl·lula Polar i la Cèl·lula de Ferrel. En navegació marítima, les latituds entre els paral·lels 40º i 50º sud reben el nom dels Quaranta Rugents (Roaring Forties en anglès), pels bulliciosos vents de component oest. Com que hi ha poca massa de terra que els alenteixi, aquests vents són especialment forts, sobretot al sud de l’oceà Índic.



Aquests vents han estat els encarregats de dispersar, d’oest a est, el núvol de cendres volcàniques. El satèl·lit Aqua de la NASA ha estat testimoni d’aquest fet. El 13 de juny de 2011 va obtenir les següents dues fotografies, on es pot observar el núvol de cendres procedent del sud d’Austràlia, creuant el nord de l’illa de Tasmània i passant per sobre de l’estret de Cook, que separa les dues illes que formen Nova Zelanda, en direcció al sud de l’oceà Pacífic. El núvol avança a uns 100 quilòmetres per hora i està a punt de completar la volta al món. Aquest cap de setmana podria arribar novament a Xile.






Font imatges: NASA, Wikipedia i Meteo·Educa

  © Blogger templates Newspaper by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP